La síndrome de sequedat pot evocar una malaltia autoimmune de les glàndules de la secreció (exocrines): síndrome de Sjögren. La "síndrome seca" és força comuna en el lupus. Més d'un terç dels pacients de lupus es queixen de tenir la boca i/o ulls secs. Aquesta sequedat està lligada a una inflamació immune induïda de les glàndules que produeixen la saliva (glàndules salivals) i les llàgrimes (glàndules lacrimals). Es pot fer una biòpsia d'aquestes glàndules (salivals) per fer el diagnòstic de la síndrome seca. En aquest cas, la biòpsia mostra un infiltrat de cèl·lules (limfòcits) que envaeixen aquestes glàndules. Aquest infiltrat es classifica segons la seva intensitat (classificació de Chisholm i Mason). Només té valor diagnòstic un infiltrat limfòcit significatiu.

Aquesta síndrome autoimmune seca, anomenada síndrome de Sjögren, es pot associar amb el lupus, però també amb altres malalties autoimmunes, com l'artritis reumatoide.

La menopausa i certs medicaments (antihistamínics per a l'al·lèrgia i antidepressius, per exemple) també poden causar sequedat.

Com cal tractar aquesta síndrome seca?

L'aparició de la síndrome de Sjögren durant el lupus no reflecteix l'activitat de la malaltia. No hi ha cura per a aquesta síndrome i, per tant, només podem alleujar-ne els símptomes, amb l'ús de llàgrimes artificials i gels lacrimògens, saliva artificial i fàrmacs que estimulen les secrecions (clorur de pilocarpina).

En cas de sequedat severa, pot ser útil comptar amb l'opinió d'un oftalmòleg per comprovar que no hi hagi complicacions oculars (queratoconjuntivitis seca).

Mantenir una higiene dental regular és essencial, perquè l'absència de saliva redueix les defenses naturals de les dents, que corren el risc de patir danys.